AndreaCamilleri, nascut a Porto
Empedocle, Sicília, l’any 1925, és un autor molt polifacètic. S’ha dedicat al
teatre i a la televisió, però és com a escriptor de novel·la policíaca que ha
obtingut més ressò internacional. L’any 94, ja en edat de jubilació, va crear
el seu personatge més cèlebre: Salvo Montalbano.
Segons la
seva editorial en castellà, Salamandra, Camilleri
és l’escriptor més popular a Itàlia i s’ha convertit en un dels més llegits a
Europa. En català el publica Edicions 62.
El comissari Montalbano ha protagonitzat ja una vintena de novel·les i diversos llibres de relats curts.
En aquest blog ens centrarem en aquest personatge, però és impossible passar per alt que Camilleri és també un magnífic escriptor de novel·la històrica. Per fer-ne un tastet, he llegit L’Òpera de Vigata, i m’ha resultat un autèntic descobriment. L’autor ens transporta a la Sicília de la segona meitat del segle XIX, però la riquesa del llenguatge, l’humor, la crítica al poder i la investigació policial en la què s’acaba centrant la història ens remeten, sense cap mena de dubte, a qualsevol de les novel·les per on Montalbano transita ja en ple segle XXI.
Us en deixo un tastet on, a banda de l’humor, podreu comprovar com funciona la traducció al català del dialecte sicilià:
La senyora, que estava asseguda pintant-se les ungles, s’havia aixecat molt a poc a poc. Amb el dit índex de la mà dreta havia assenyalat aquell punt del seu cos on l’Everardo Colombo hi trobava, dos cops per setmana, or, encens i mirra.
-Aquest d’aquí
è meu-havia dit dona Pina, alta i amenaçant com un oracle-. I a partir d’ara me’l
guardot per mi, o sigui que si el vos haver ja cal que te’l pintis a l’oli. I
havia complert la paraula.
Montalbano i Brunetti
Quan vaig
començar a llegir la sèrie de Camilleri, no podia evitar pensar en Guido
Brunetti, un altre referent policial de la literatura italiana. Tenen coses en
comú: estan entregats a la seva feina, diferencien molt bé la justícia de la
legalitat, no s’entenen amb els seus superiors i són grans lectors i amants de
la bona taula. Però també hi ha notables diferències entre ells: Montalbano no
té família, la seva relació amb la Lívia recorda més la de Carvalho amb la
Charo que la de Brunetti amb la Paola i, el comissari de Camilleri és molt més
solitari i interpreta la vida amb una dosi de sarcasme
superior. També és diferent l’escenari: la Vigata siciliana de Camilleri és una
població inventada, mentre que Brunetti resol els seus casos en la mítica
Venècia. Una altra diferència molt important és la llengua: Brunetti utilitza sovint
el venecià, però això no es trasllada a la traducció al català. En canvi, el
dialecte sicilià que apareix a les novel·les de Montalbano queda plasmat de
manera magistral, tal com em va explicar
el mestre Camarasa, en les traduccions
al català, on s’utilitzen paraules i formes del català de les Illes i del País Valencià.
Montalbano i Lívia
La Lívia viu a Gènova i només es queda a dormir a casa en Montalbano de vegades. En alguns llibres la Lívia té més protagonisme, com a Fogarada d'agost, però en d'altres, com L'excursió a Tíndari, només en tenim notícia a través de les seves converses telefònqiues. En el següent fragment, queda clar que les seves discussions tenen un to força pujat. És un retret que ella li fa ell:
Ho veus com té raó el periodista, aquell, com es diu?, el que ha dit que ets un inepte, un que no està a l’altura de les situacions! No, encara pitjor, tu ets un bàrbar! Una rata miserable!
Ho veus com té raó el periodista, aquell, com es diu?, el que ha dit que ets un inepte, un que no està a l’altura de les situacions! No, encara pitjor, tu ets un bàrbar! Una rata miserable!
En canvi, en altres moments, comprovem que s'estimen molt i que no podrien viure l'un sense l'altre. El comissari, sovint, necessita sentir la veu de la Lívia per calmar-se. Aquest és un fragment de les seves converses telefòniques:
-Lívia, què et semblaria si ens féssim nòvios?
-Que no ho som?
-No. Som marit i muller.
-Molt bé. Com es fa per començar?
-Així: Lívia, t'estimo. I tu?
-Jo també. Bona nit amor meu.
-Bona nit.
Montalbano està enamorat de la Líbia, però, a diferència del seu col·lega Brunetti, que és sempre fidel a la Paola, ell és seduït sovint per dones vinculades, d'alguna manera, als casos que investiga.
Montalbano i la justícia
En aquest fragment el personatge reflexiona sobre la seva concepció de la justícia:
No era cert que una vegada la Lívia l’havia acusat agrament de fer com un déu menor, un petit déu que es complaïa a alterar el curs dels fets o modificar-los al seu gust? La Lívia s’equivocava, no era cap déu, en absolut. Només era un home amb un criteri molt personal de la injustícia i la justícia. I de vegades allò que ell considerava just la justícia ho trobava injust. I al contrari. Per tant, què valia més, estar d’acord amb la justícia, la que figura als llibres, o amb la pròpia consciència?
Montalbano
i la literatura
Com Carvalho i Brunetti, Montalbano és un àvid lector:
Un cop
presa aquella decisió, es va sentir relaxat, franc, asserenat. Un moment, es va
dir. Aquells tres adjectius, “relaxat, franc, asserenat”, no eren seus, estava
citant algú. Sí, però quí? Es va esforçar per recordar-ho, aguantant-se el cap
amb les mans. Fins que, orgullós de la seva memòria visual, va anar a tret
segur. Es va aixecar a agafar de la prestatgeria El consell d’Egipte de Leornardo Sciascia.
Heus-la aquí, la citació, a la pàgina cent vint-i-dues de la primera edició de
1966, la que havia llegit als setze anys i que sempre havia dut al damunt per
rellegir-la de tant en tant.
...
I a mesura
que la noia s’acostava i s’anaven distingint millor els seus trets, els ulls i
el color dels cabells, el comissari s’anava alçant a poc a poc i se sentia negar feliçment en una mena
de dolcíssim no res.
Testa di
pallido oro
con occhi
d’azzurro cielo,
chi t’ha
dato l’incantesimo
che io non
sia più io?Era una quarteta de Pessoa que li va ressonar per dins.
...
Després va
estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors
suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, i on no passava pàgina que no
carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va
dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la
policíaca perquè diuen que només és un passatemps intranscendent.
Montalbano
i l’humor
L'humor és un dels trets més característics dels llibres de Camilleri. El comissari sicilià és un home sorrut i solitari, però sap divertir-se i es pren la vida amb filosofia i grans dosis d'humor negre. Un dels personatges que li donen més joc és en Catarella, l'encarregat de la centraleta de la comissaria. En sabem ben poca cosa, però l'autor el presenta com un personatge justet d'intel·ligència i amb un llenguatge molt particular, que només en Montalbano sap desxifrar:
- Catarella? Sóc en Montalbano.
- Ja l’havia reconegut en quant a la
veu que és seva de vostè mateix, menstre.- Cap novetat?
- Nossenyor, cap ni una. Si desmuntem
que en Filippo Regusano, ja sap qui vull dir, aquell que ell mateix és el qui
té la botiga de sabates al costat de l’iclésia, ha disparat contra el seu d’ell
mateix cunyat Gasparino Manzella.
- Se l’ha carregat?
- Nossenyor, només l’ha tocat de
resquitllada.
-
I per què li ha disparat?
- Perquè diu que en Gasparino Manzella
l’estava empipant i ell, amb la calor que feia i a sobre una mosca se li
passejava passejant-se-li pel cap i això que el molestava molt, doncs li ha
disparat.
Montalbano i la gastronomia
La trattoria de l’Enzo és la seva base d’operacions culinàries:
- Què hi posarem, mestre?
- De tot.
- I vinga riure tots dos
-
Antipasti a la marinera, sopa de
peix, pop bullit i amanit amb oli i llimona, quatre molls (dos de fregits i dos
al forn) i dos gotets generosos d’un licor de mandarina de graduació alcohòlica
explosiva, orgull i bandera de l’Enzo, el propietari, que no es va saber estar
de felicitar-lo.
- Veig que tornar a estar en forma,
mestre.
L’altre font d’alimentació important de Montalbano és l’Adelina, la seva fidel cuinera i assistent a casa:
L’Adelina li havia deixat preparada una pappanozza: patata i ceba bullides una bona estona, després posades en una safata i aixafades amb la part de sota d’una forquilla fins a fer-ne farinetes. I llavors condimentades amb oli, un pessic de vinagre, sal i pebre negre picat al moment. No va menjar res més perquè no es volia sentir feixuc.
Però també gaudeix d’àpats extraordinaris com a convidat d’experimentades mestresses de casa sicilianes:
La senyora Angila Zarco, d’un ros tan clar que semblava albina, escassa de paraules, va servir uns canelons amb suc dignes de tota consideració, i al darrere conill amb salsa agredolça del dia abans. El cas és que guisar el conill amb salsa agredolça no és feina fàcil perquè la recepta es basa en l’exacta proporció entre vinagre i mel i en l’amalgama adequada entre els talls de conill i la caponata, aquella mena de samfaina siciliana dins de la qual havia de fer xup-xup. La senyora Zarco se n’havia sortit prou bé, i per si de cas hi havia afegit una picada d’ametlles torrades. A més, tothom sap que si et menges conill amb salsa agredolça acabat de fer és una cosa, però si te’l menges l’endemà és molt millor, perquè hi guanya en gust i en olor. En una paraula, que en Montalbano va xalar com un lladre.
Marinella i A finestra.
La Vigata on viu i treballa Montalbano és la versió literària de la ciutat on va néixer l'autor, Porto Empedocle. I Marinella, el barri on és casa seva, es correspon amb el petit municipi de de Punta Secca.
La versió televisiva de la sèrie ofereix una imatge d'aquests escenaris, però jo prefereixo imaginar la casa sense el referent que ens dóna la televisió. He trobat aquesta mena de porxo improvisat, on no em costa situar-hi el comissari meditant sobre algun dels seus casos:
Només ens queda posar banda sonora a les peripècies del comissari sicilià. He trobat una cançó, que, n'estic segura, sona al seu cotxe i a la ràdio de casa seva: A finestra, de la cantant siciliana Carmen Consoli, tot un descobriment.
