El comissari Guido Brunetti
va començar el seu periple l’any 92. La seva creadora, Donna Leon, va començar
la sèrie que la va fer mundialment famosa amb Mort a la Fenice, novel·la ambientada
a La Fenice, un dels teatres operístics
més importants d’Europa.
Els seus llibres s’han
traduït a 23 idiomes i són best sellers ben rebuts per la crítica a Europa i
als EEUU. L’autora, nord-americana adoptada a Venècia, no ha volgut que es
tradueixin a l’italià, segons diu, per viure tranquil·la i de manera anònima al
seu barri. Fa molts anys que escriu
sobre Brunetti, però no cal patir:
Em diverteixo massa com per a plantejar-medeixar-ho. Encara ric escrivint alguns diàlegs. Escric aquets llibres per aquesta part còmica. Després, és clar, he de carregar-me algú perquè hi hagi cas.
Als llibres de Donna Leon es respira gust per la vida: malgrat que la mort sigui el motiu que posa en marxa l’engranatge de cada història, és la vida la que guanya el pols. Brunetti és un home feliçment casat, amb dos fills amb qui té una gran relació. La bona cuina i el bon vi no falten mai a casa seva, i són habituals les passejades per la seva ciutat, de la qual està enamorat, i els aperitius al solet. Sempre ve de gust obrir el llibre per veure què fa. I, llegint declaracions de l’autora, veig que Brunetti comparteix aquest esperit amb la seva creadora:
Em diverteixo massa com per a plantejar-medeixar-ho. Encara ric escrivint alguns diàlegs. Escric aquets llibres per aquesta part còmica. Després, és clar, he de carregar-me algú perquè hi hagi cas.
Als llibres de Donna Leon es respira gust per la vida: malgrat que la mort sigui el motiu que posa en marxa l’engranatge de cada història, és la vida la que guanya el pols. Brunetti és un home feliçment casat, amb dos fills amb qui té una gran relació. La bona cuina i el bon vi no falten mai a casa seva, i són habituals les passejades per la seva ciutat, de la qual està enamorat, i els aperitius al solet. Sempre ve de gust obrir el llibre per veure què fa. I, llegint declaracions de l’autora, veig que Brunetti comparteix aquest esperit amb la seva creadora:
Jo sóc genèticament feliç. La meva mare va ser feliç, el meu pare va ser gairebé feliç... Crec que això és genètic. És el contrari de la depressió. Crec que és un regal. Això està al meu cor. Als matins em llevo feliç i tinc un bon dia per davant.
Brunetti,
un commissario culte i bon vivant
Guido Brunetti gaudeix molt amb la
seva feina, és un policia compromès, més amb la justícia que amb la legalitat,
això sí. Les investigacions l’absorbeixen i sovint rep trucades a hores
intempestives que el fan canviar la calidesa del llit per la cruesa de l’escena
d’un crim.El commissario de Donna Leon però té un perfil molt diferent de molts
col·legues seus que pràcticament no mengen res decent, beuen whisky cada dues
pàgines i estan sols i força amargats. Ell té una vida familiar plena i gaudeix sovint de petits plaers com fer un cafè amb pastes o un bon vinet en horari laboral.
És lector de Dante, a qui
menciona sovint, quan una situació li recorda algun passatge de la Divina Comèdia. Però si hi ha un
escriptor omnipresent a la seva vida, aquest és Henry James, a qui la seva
dona, Paola, anomena El Mestre.
Brunetti: -¿De qui és, la citació?
Brunetti: -¿De qui és, la citació?
Paola: -Del
Mestre- va dir en anglès, i Brunetti va veure com se li posaven els ulls en
blanc, de la manera que sempre se li posaven quan parlava de Henry James. Es va
preguntar si tenia cap sentit posar-se gelós. (...) El Mestre els havia
acompanyat en la lluna de mel, va ser amb ells a l’hospital quan van néixer els
seus dos fills, semblava afegir-se a totes les vacances que es prenien.
Decidit, flegmàtic, amb un estil per a la prosa que el convertia en un autor
impenetrable per al gust de Brunetti, tot i que havia intentat de llegir-lo
milers de vegades, tant en anglès com en italià, Henry semblava l’altre home en la vida de Paola.
(...)
Brunetti: -Quina citació és?
Paola: - És la resposta a algú que li va preguntar,
quan ja era gran, què era el que havia après a partir de tota la seva
experiència.
Brunetti sabia perfectament el que li tocava fer
aleshores. I ho va fer.
Brunetti: -I què li va dir?
Paola: -“Sigues amable
i després sigues amable i després sigues amable”-va dir en anglès.
Venècia, un personatge més
Venècia, un personatge més
Brunetti està enamorat de Venècia.
Amb ell hi passegem sovint, embadalits pels antics palaus i
els canals, però també amb ell accedim a una visió molt desmitificadora de la
ciutat:
Els qui no eren venecians d’origen la consideraven una ciutat; els residents de tota la vida tan sols la veien com un poblet de províncies, mig adormit, amb una propensió per a les tafaneries, la curiositat, i amb una gran estretor de mires, trets que no la diferenciaven gaire dels paesi més petits de Calàbria o Aspromonte.
Cap ciutat del món es mirava més el melic que Venècia: a banda i banda de molts carrers s'arrengleraven autoretrats barats i vulgars; gairebé a tots els quioscos venin góndoles de plàstic de colors llampants; vagabunds amb barrets que es feien passar per artistes venien horribles pastels a totes les cantonades. A cada passa s'oferia el pitjor i s'exhibien objectes d'oripell. Afegit a això, hi havia les terribles conseqüències de totes aquelles setmanes de sequera: calli estretes que pudien a orina, tant de gos com humana; una capa de pols sempre sota els peus, per molt sovint que escombressin els carrers. I, tanmateix, la seva bellesa continuava immaculada, de la mateixa manera que continuava suprema.
Els qui no eren venecians d’origen la consideraven una ciutat; els residents de tota la vida tan sols la veien com un poblet de províncies, mig adormit, amb una propensió per a les tafaneries, la curiositat, i amb una gran estretor de mires, trets que no la diferenciaven gaire dels paesi més petits de Calàbria o Aspromonte.
Cap ciutat del món es mirava més el melic que Venècia: a banda i banda de molts carrers s'arrengleraven autoretrats barats i vulgars; gairebé a tots els quioscos venin góndoles de plàstic de colors llampants; vagabunds amb barrets que es feien passar per artistes venien horribles pastels a totes les cantonades. A cada passa s'oferia el pitjor i s'exhibien objectes d'oripell. Afegit a això, hi havia les terribles conseqüències de totes aquelles setmanes de sequera: calli estretes que pudien a orina, tant de gos com humana; una capa de pols sempre sota els peus, per molt sovint que escombressin els carrers. I, tanmateix, la seva bellesa continuava immaculada, de la mateixa manera que continuava suprema.
Odiava l’acqua
alta amb la mateixa passió amb què l’odiaven tots els altres venecians,
tots sentien un odi anticipat en pensar en la munió de turistes badocs que
s’apinyaria a les plataformes de fusta alçades per quan hi havia la pujada
d’aigua. Normalment tots els turistes es quedaven a les plataformes i reien com
ximples, assenyalaven a tort i a dret, feien fotografies i barraven el pas a la
gent decent que tan sols volia anar a treballar o anar a comprar, i ficar-se
com més aviat millor a qualsevol lloc eixut per desempallegar-se d’un cop de la
molèstia, el desordre i la irritació constant que aquelles aigües incontenibles
portaven a la ciutat.
La
màfia
Les referències a la màfia apareixen sovint als llibres
de Donna Leon. L’autora no té cap problema a l’hora d’evidenciar els prejudicis
que existeixen respecte els ciutadans del sud d’Itàlia, a qui es vincula
ràpidament amb activitats mafioses, però també deixa clar que es tracta d’un
fenomen que ja no es pot localitzar tan fàcilment:
Durant molts anys, la gent de la Llombardia i del
Vèneto, les regions més pròsperes del país, havien cregut que no s’havien de
preocupar de la piovra, el pop amb milers de tentacles en què s’havia convertit
la Màfia. Tot era roba del Sud, coses
del sud: els assassinats, les bombes als bars i restaurants els propietaris
dels quals es negaven a pagar diners a canvi de protecció, els tirotejos al
centre de les ciutats. I, Brunetti ho havia d’admetre, mentre tota aquella
violència i aquella sang no havien pujat més enllà del sud, ningú no se n’havia
preocupat.
Leon: “No escolto res posterior a Puccini”
La passió de Donna Leon per l’òpera
és sempre present a les novel·les de Brunetti. De fet, el títol que inaugura la
sèrie, Mort a la Fenice, és tot un
homenatge a aquest món.
Però he triat un fragment d’una de
les novel·les que m’agrada més de la sèrie, Acqua
Alta, per explicitar la presència de l’òpera en les trames venecianes de
Leon. Es tracta d’una escena que es desenvolupa acompanyada de les notes d’I Puritani, de Vincenzo Bellini, banda
sonora que he triat per aquesta entrada.
Tot
seguit, molt de pressa, tan de pressa que Brett gairebé va perdre el compte de
quantes vegades va arribar a fer-ho, l’individu va començar a donar-li cops de
puny, que indistintament li anaven a parar als pits i les costelles.
Darrere
seu, ara les dues veus de Flavia cantaven el feliç futur que Elvira anhelava, a
punt de convertir-se en l’esposa d’Arturo, i tot seguit l’home li va pegar al
costat del cap. L’orella dreta va començar a brunzir-li fins que només va poder
sentir la música amb l’esquerra.
Tan
sols era conscient d’una cosa: no podia fer cap soroll. No podia cridar,
xisclar, gemegar. Les veus de soprano es combinaven harmònicament, exultants de
joia, quan l’impacte d’un cop de puny li va partir el llavi.
I finalment, una imatge. Una Venècia per somiar.
 |
| Una de les Venècies de Canaletto |
