L'Alfabet del Crim, la sèrie de novel·la negra creada per l'escriptora nord-americana Sue Grafton, té una munió de seguidors fidels a gairebé una trentena de països. Grafton ha aconseguit premis importants amb la sèrie, però, tot i això, no és una de les autores més mediàtiques del gènere.
L'any 2009 va venir a Barcelona, amb motiu de la setmana BCNegra, i vam tenir l'oportunitat de conèixer-la una mica millor. També va passar pel programa de TV2 Pàgina 2, on va evidenciar que és una escriptora accessible i divertida. Aquí teniu l' entrevista.
Recordo el dia que, en un capítol de The Sopranos vaig descobrir que la Carmela estava llegint un dels llibres de L'Alfabet del Crim. Encara vaig respectar més la Kinsey.
I és que la Kinsey és un personatge addictiu. Quan fa temps que no he llegit res d'ella he de córrer a la biblioteca a buscar la lletra que em toca. Procuro no fer-les seguides per allargar la lectura. L'alfabet és finit. I això em preocupa.
W is for wasted , que es publicarà el 10 de setembre, és el títol 23è de la sèrie. Estem perillosament a prop del final. Caldrà llegir-los lentament, gaudint cada pàgina.
Millhone: una detectiva sense telèfon mòbil
La Kinsey Millhone va néixer el 5 de maig de 1950 a Santa Teresa, un poble californià inventat per l'autora. És orfe des dels 5 anys. Els seus pares van morir en un accident de cotxe, i va créixer amb la seva tieta Gin, una dona pràctica que li va ensenyar a ser independent i autosuficient.
De moment, Grafton mai no ha volgut portar L'Alfabet del Crim al cinema o a la televisió, per tant l'aspecte de la Kinsey i de tots els personatges del seu món és el que cada lector decideixi. Sabem, això sí, que té els cabells foscos, que no porta maquillatge i que sempre va amb texans. A mi aquest retrat de Jeanne Hébuterne m'ha fet pensar en ella. Les seves vides no tenen res a veure, però l'espurna d'intel·ligència en els ulls de musa de Mogdiliani també la imagino als ulls de la Kinsey.
La seva lluita contra el crim va començar amb uniforme de policia, però la feina li va durar dos anys. Va decidir anar pel seu compte i es va convertir en el que és avui: una investigadora privada que mai no sap com acabarà el dia.
L'any 2009 va venir a Barcelona, amb motiu de la setmana BCNegra, i vam tenir l'oportunitat de conèixer-la una mica millor. També va passar pel programa de TV2 Pàgina 2, on va evidenciar que és una escriptora accessible i divertida. Aquí teniu l' entrevista.
Recordo el dia que, en un capítol de The Sopranos vaig descobrir que la Carmela estava llegint un dels llibres de L'Alfabet del Crim. Encara vaig respectar més la Kinsey.
I és que la Kinsey és un personatge addictiu. Quan fa temps que no he llegit res d'ella he de córrer a la biblioteca a buscar la lletra que em toca. Procuro no fer-les seguides per allargar la lectura. L'alfabet és finit. I això em preocupa.
W is for wasted , que es publicarà el 10 de setembre, és el títol 23è de la sèrie. Estem perillosament a prop del final. Caldrà llegir-los lentament, gaudint cada pàgina.
Millhone: una detectiva sense telèfon mòbil
La Kinsey Millhone va néixer el 5 de maig de 1950 a Santa Teresa, un poble californià inventat per l'autora. És orfe des dels 5 anys. Els seus pares van morir en un accident de cotxe, i va créixer amb la seva tieta Gin, una dona pràctica que li va ensenyar a ser independent i autosuficient.
De moment, Grafton mai no ha volgut portar L'Alfabet del Crim al cinema o a la televisió, per tant l'aspecte de la Kinsey i de tots els personatges del seu món és el que cada lector decideixi. Sabem, això sí, que té els cabells foscos, que no porta maquillatge i que sempre va amb texans. A mi aquest retrat de Jeanne Hébuterne m'ha fet pensar en ella. Les seves vides no tenen res a veure, però l'espurna d'intel·ligència en els ulls de musa de Mogdiliani també la imagino als ulls de la Kinsey.
La seva lluita contra el crim va començar amb uniforme de policia, però la feina li va durar dos anys. Va decidir anar pel seu compte i es va convertir en el que és avui: una investigadora privada que mai no sap com acabarà el dia.
El primer llibre de la sèrie es va publicar l'any 82, fa més de tres dècades. Però l'acció sempre transcorre durant la dècada dels 80, sense Internet, sense ordinador i sense telèfon mòbil. La màquina d'escriure, el contestador automàtic, les biblioteques públiques i els registres municipals són les eines amb les què compta la Kinsey. Aquesta circumstància la obliga a dedicar hores a gestions que avui resoldria amb una recerca a Google però també fa que el pas del temps, a L'Alfabet del Crim, sigui d'una lentitud deliciosa. I la Kinsey pot desaparèixer durant una estona sense haver d'excusar-se per la falta de cobertura.
Vaig entrar al despatx i vaig escoltar els missatges del contestador. La llum parpellejava, però a la cinta no hi havia res, tret d'algun xiulet i un parell de bips aguts. Durant un temps vaig tenir contractat un servei de missatgeria, però normalment els missatges m'arribaven molt deteriorats. No crec que als possibles clients els agradés gaire confiar els seus problemes a una operadora telefònica d'una vintena d'anys que amb prou feines sabia lletrejar, i ja no diguem apuntar un número correctament.
Vaig entrar al despatx i vaig escoltar els missatges del contestador. La llum parpellejava, però a la cinta no hi havia res, tret d'algun xiulet i un parell de bips aguts. Durant un temps vaig tenir contractat un servei de missatgeria, però normalment els missatges m'arribaven molt deteriorats. No crec que als possibles clients els agradés gaire confiar els seus problemes a una operadora telefònica d'una vintena d'anys que amb prou feines sabia lletrejar, i ja no diguem apuntar un número correctament.
Millhone: una dona aliena als tòpics femenins
La Kinsey és una dona solitària, no té cap interès per la moda, no utilitza maquillatge, només té un vestit que li serveix per anar a funerals i a festes i no sap cuinar. Això últim no és un problema. Habitualment sopa a Rosie's, un local a una cantonada i mitja de casa, on la seva propietària, una hongaresa estrafolària i manaire, li serveix els plats que considera més oportuns, sovint, sense deixar-li ni mirar la carta:
-Massa greix. No et convé. En lloc d'això et donaré tejfeels sult ponty. És un lluç de riu fet al forn. I, si escures bé el plat, podria ser que et donés cireres fregides si penso que t'ho mereixes, cosa que dubto.
La Kinsey s'ho pren amb filosofia, però sovint opta per un pla B:
Hi ha vegades que, quan arribo al final del dia, ja no puc tolerar més improperis verbals i prefereixo la mecànica impersonal d'un restaurant d'aquests que no has ni de baixar del cotxe, o la pau i el silenci d'un sandvitx amb crema de cacauet i cogombres avinagrats menjat a casa.
La Kinsey és una dona solitària, no té cap interès per la moda, no utilitza maquillatge, només té un vestit que li serveix per anar a funerals i a festes i no sap cuinar. Això últim no és un problema. Habitualment sopa a Rosie's, un local a una cantonada i mitja de casa, on la seva propietària, una hongaresa estrafolària i manaire, li serveix els plats que considera més oportuns, sovint, sense deixar-li ni mirar la carta:
-Massa greix. No et convé. En lloc d'això et donaré tejfeels sult ponty. És un lluç de riu fet al forn. I, si escures bé el plat, podria ser que et donés cireres fregides si penso que t'ho mereixes, cosa que dubto.
La Kinsey s'ho pren amb filosofia, però sovint opta per un pla B:
Hi ha vegades que, quan arribo al final del dia, ja no puc tolerar més improperis verbals i prefereixo la mecànica impersonal d'un restaurant d'aquests que no has ni de baixar del cotxe, o la pau i el silenci d'un sandvitx amb crema de cacauet i cogombres avinagrats menjat a casa.
La vida amorosa de la detectiva és força tranquil·la després de dos divorcis. Al llarg de la sèrie té alguns embolics, però és sobretot Robert Dietz qui li fa ballar més el cap en diverses entregues:
Tot i que en Dietz em feia tornar boja, mai no el vaig considerar el meu pretendent, la meva parella estable, el meu estimat ni el meu puntal (que no sé ben bé que caram vol dir). Sí, és clar, en Dietz i jo feia quatre anys més o menys que estàvem embolicats , però no hi havia ni cap compromís ni cap promesa ni per part seva ni per part meva.
Qui no té rival per la Kinsey és el propietari del petit apartament on viu. En Henry Pitts:
En Henry encaixa en la meva idea d'un octogenari "massís":alt i prim, amb els cabells blancs i tallats arran i uns ulls de color blau cel, plens de curiositat.
Ens limitem a observar-nos mútuament a través d'aquest mig segle que ens separa amb un considerable interès, no exempt de connotacions sexuals, però cap dels dos no gosaria ni remotament portar-les a la pràctica.
La vida de la Kinsey no respon a la majoria d'estereotips de felicitat que coneixem: no té parella estable, no té fills, no té relació amb la seva família, no té una colla d'amics, no té diners.... Però fa el que vol i té una visió del món peculiar i divertida. I això la fa irresistible.
La banda sonora que he triat per A d'Alfabet és la versió que Nina Simone va fer d' Ain't got no, I got life, una reivindicació del fet d'estar viu que la Kinsey, segur, subscriu.
